El pagès de l'aixada al desembre

El pagès de l’aixada. Desembre de 2024. 

Fertilitat del sòl. Un concepte relliscós, com una anguila untada amb oli de serp. Els llibres de text parlen de pH, minerals, matèria orgànica... Merda. Si la fertilitat es mesurés amb provetes, no tindria el camp ple de llimacs devorant el sègol.

Anys de collites decents, i ara això. Un terç de les plantes supervivents, les altres, convertides en menjar per a aquelles bestioles gelatinoses. La culpa és del temps, diuen alguns. O potser de la meva incompetència, penso jo. Però no, la meva intuïció em diu que la terra està malalta.

La fertilitat del sòl. Un misteri més gran que la Santíssima Trinitat. Els científics, amb els seus microscopis i les seves fórmules, no ho acaben d'entendre. La història de l'agricultura moderna és una crònica de desastres: collites minvants, plagues bíbliques, males herbes resistents. I la solució? Química a cabassos. Adobs, pesticides, herbicides... un arsenal per combatre la natura en nom del progrés.

I mentrestant, la terra es mor. Es torna estèril, incapaç de produir res sense les seves muletes químiques. I nosaltres, com idiotes, aplaudint el rendiment a curt termini, oblidant que estem matant la gallina dels ous d'or.

Però jo soc tossut. Vull créixer cereals, verdures, plantes que no pertanyen a aquest indret, que són més delicades que les males herbes autòctones. I per això, necessito una fertilitat sobrenatural, com la que es troba al peu d'un arbre mort o al costat d'una font. Un oasi de vida en mig del desert que hem creat.

Així que em poso mans a l'obra. Observo les arrels dels arbres, com s'endinsen a la terra, com la sostenen, com creen passadissos per a la vida. Miro els animals, els seus moviments, les seves interaccions, la seva contribució al cicle de la vida i la mort. I aprenc.

Compost. Aquesta és la clau. Transformar la matèria morta en aliment per a la terra. Fa anys, amb el sòl esgotat, no tenia gaire material per fer compost. Ara, les coses han canviat. Tallo l'herba amb la dalla, faig encoixinat, acumulo palla. I finalment, construeixo piles de compost, capes d'herba seca i verda, com una lasanya per a la terra.

Remenar, esperar, observar. La descomposició és un procés lent, com la justícia divina. Però no tinc pressa. Tinc temps, tinc sègol dels anys anteriors. El que necessito és esperança. I la trobo en aquestes piles de compost, en aquesta lluita quieta per recuperar la fertilitat perduda. Potser soc un romàntic, potser un boig. Però mentre remeno el compost, sento que estic fent alguna cosa més que cultivar la terra. Estic curant una ferida, estic recuperant una part de mi mateix. I això, per ara, em fa feliç.