L'hort autosuficient

L'Hort de la vall: arrels a la terra de la Llémena.

Fer hort per sobreviure, aquí a la nostra Vall de Llémena, no és només plantar quatre cols i esperar que creixin. No, amic. És xuclar de les entranyes de la terra tot el que pot donar: el foc per a l'hivern (la llenya dels boscos d'alzina i roure que ens vigilen), la pedra i la fusta per aixecar parets que aguantin la tramuntana, potser fins i tot la fibra per teixir la roba que ens abriga del fred humit que baixa del Rocacorba. Però és cert, el primer crit, la primera batalla, és l'hort. I si el tros és petit, com sol passar vora les masies atapeïdes, l'hort de verdures és el camp de proves on es decideix si tens fusta per a aquesta lluita.

No us enganyaré: les hortalisses són criatures exigents, capritxoses com una pubilla rica. Cadascuna amb les seves manies, els seus secrets. Un polsim de més o de menys, un raig de sol que es nega a sortir, i tota la feina se'n pot anar en orris. I justament per això val la pena entossudir-s'hi, encara que la vida t'escanyi amb altres feines, encara que només tinguis un racó de terra arrabassat a les males herbes. Perquè aquest ball anual de triomfs miserables i fracassos estrepitosos amb les pastanagues, les mongetes o els enciams, et clava a la sang la saviesa de les plantes. És una lliçó brutal, directa, que cap llibre no t'ensenya. Una experiència que et prepara per a quant, si Déu vol o el diable no hi intervé, puguis mesurar-te amb més terra, amb més conreus, amb la fam de veritat.

Amb aquesta idea al cap, cal mirar de fer rutllar l'hort amb la mínima almoina de fora. Crear un cercle tancat, un petit món on la terra s'engreixi per si sola, tossudament. Això vol dir furgar, buscar consells que no surten als papers de colors brillants. Perquè en aquest món que només balla al so dels diners, és clar, el primer que et diuen és: compra. Compra llavors híbrides que no reneixen, compra sacs de terra negra que sembla màgia, adobs químics que prometen miracles, testos de plàstic, túnels que ofeguen la terra, andròmines de tota mena. Potser sí, potser aconseguiràs quatre fulles per a l'amanida a curt termini. Però això, company, no és acostar-se a l'autosuficiència. És només un miratge, una drecera que et porta més lluny del cor de la vall.

Donar menjar a la fam de la terra

Les verdures són golafres, tenen una fam voraç que xucla la vida del sòl. Antigament, els nostres avis ho sabien prou bé. L'hort, aquell trosset sagrat a tocar de casa (potser amb el lli o el cànem, que també demanen molt), rebia la part del lleó del femer, si n'hi havia. Però si tot just comences aquesta guerra per l'autonomia, és ben poc probable que tinguis prou menjar per a tu, i encara menys per a bèsties que et regalin el seu preuat fem. Nosaltres, aquí a la nostra clapa de terra, hem encarat el problema amb cobertures vegetals i compost. L'hort potser és massa gran, uns sis-cents metres quadrats, una bogeria. L'envolten quatre feixes de prat de dalla, vora la riera de la Llémena, que segarem un parell de cops l'any, si la força acompanya. I tota aquella herba tallada, la llancem sobre els bancals de l'hort, com una manta protectora, o la fem podrir pacientment en una pila que després retornarà a la terra en forma de compost calent i negre. Espero que, amb el temps, l'hort aprengui a valer-se per si mateix, però és sorprenent veure com ha devorat, fins ara, tota aquesta matèria orgànica. Penses en la feinada que devia ser traginar tot el fem d'aquella mateixa extensió de prats fins a l'hort... quanta terra caldria, en realitat, per alimentar un hort només amb fems? Potser aquest compost fet d'herbes salvatges és, al capdavall, un menjar més sincer i nutritiu per a la nostra terra de la vall del Llémena.

La petitesa és un grau

Tenint això present, no fa cap mal començar amb un hort petit. Just la mida que puguis alimentar amb el compost que generis tu mateix, amb les restes de la cuina i les herbes que arrenquis. És de més seny començar amb un tros que puguis desherbar a mà, amb paciència de sant, que no pas amb una extensió més gran on les males herbes, aquest exèrcit silenciós i voraç, s'escampin com una plaga i ofeguin els teus pobres conreus. Quan comencis a entendre les males herbes de la vall, a conèixer-les pel nom i pels costums, llavors podràs guanyar terreny, pam a pam, sense que la selva et devori.

Sembrar directe a la ferida de la terra

Si un dels teus objectius és aprendre de debò l'ofici, oblida't dels planters comprats i sembra directe a terra. Llença la llavor a la ferida oberta del sòl. Quan la vegis germinar, sortir tímidament i convertir-se en una planta jove i forta (si els llimacs no se l'han cruspit abans), sabràs que vas pel bon camí. Que la teva terra respira, que entens alguna cosa del clima d'aquí, del sol que pega i l'ombra que amaga. És clar que fa mal, quan sembres i no neix res, o neix tort i esguerrat. Però si t'aferres a les varietats de sempre, les que han vist créixer generacions en aquesta vall, pots deixar que unes quantes plantes facin la flor cada any i collir-ne la llavor. Quan tinguis el teu propi tresor de llavors, nascudes i criades a casa teva, el fracàs d'una sembra ja no serà una tragèdia. Serà només un contratemps. Tornaràs a sembrar, amb més ràbia, amb més coneixement. Aquí, a la nostra terra, això vol dir sembrar xirivies, pèsols, mongetes (potser del ganxet, si n'aconsegueixes bona llavor), remolatxes, bledes, pastanagues, enciams, xicòries, naps, cols, porros, julivert... Potser no sembla la llista més excitant del món. Però quan comencis a collir aquestes verdures, fresques, sucoses, nascudes de la teva terra i del teu esforç, sense deure res a ningú de fora... amic meu, llavors entendràs que no necessites res més. És el gust aspre i autèntic de la llibertat.