El pagès de l'aixada. Feinejant en el mes de gener

La Vall de la Llémena. Un paradís, deien. Collons. Els primers anys, els cabirols ens respectaven. O potser ens ignoraven, que ve a ser el mateix quan ets un pagès a la mercè de la fauna local. Però la treva va acabar. Flors de gerds i maduixes, devorades. Enciams i pèsols, aniquilats. Els cabrons s'havien tornat sibarites, i el nostre hort, el seu bufet lliure.

Els veïns, en comptes d'ajudar, s'entretenien. "Mira, mira, cabirols!", exclamaven els turistes de ciutat mentre els seus fills assenyalaven amb el dit la massacre vegetal. Un camp de blat de primavera, prompte convertit en un prat rapat. El fajol, meticulosament depilat, mentre les males herbes, més llestes o potser menys apetitoses, continuaven campant al seu aire. La natura, sempre tan equilibrada.

"Cacera", en van proposar alguns, amb la brillantor de la violència reflectida als ulls. Com si no n'hi hagués prou amb la que ja exercia la natura. "Tanques", van dir altres, amb la imaginació d'un funcionari de presons. I jo, que havia vingut a buscar la pau al camp, em trobava construint fortaleses.

Però la idea va arribar com una revelació mística després d'una ampolla de vi negre: una tanca d'avellaner. Material a dojo, fruit de la poda, feina per cremar les frustracions, i un destí per a aquells arbustos que creixien com males herbes.

Dos metres d'alçada. Insuficient per aturar un cabirol amb ganes de saltar, però prou imponent per dissuadir-los. Com si entenguessin el missatge: "Aquí mana l'home, i l'home té fam".

Roses enfilant-se per la tanca, ocells nidificant entre les branques, insectes i fongs aprofitant la descomposició natural. Un ecosistema en miniatura, un monument a la meva lluita contra la invasió ungulada.

Cinc anys després, la tanca es va convertir en llenya. El cicle de la vida, suposo. I va començar de nou: tallar, teixir, apuntalar. Una rutina més en la meva guerra freda contra els cabirols.

Els senglars van ser els següents. "Que vinguin", vaig pensar, amb la tanca reforçada i un nou carregament de vi negre. "Que vinguin, i veuran qui mana aquí".

Trenta anys després, segueixo aquí, en aquest camp de batalla anomenat hort. He après a conviure amb l'enemic, a negociar amb la natura. He entès que la línia que separa la civilització de la salvatgeria és tan fràgil com una tanca d'avellaner. I que, al cap i a la fi, tots estem lluitant per la supervivència en aquest món hostil i meravellós.