Aixecar un hort, en aquests temps que corren, no és una tasca de jardiners aficionats. És una gesta d’estrategs, de supervivents. I la batalla més ferotge, la que posa a prova la tenacitat de l’home i la resiliència de la terra, és la de l’aigua.

A qui demanar consell?

El savi no busca el coneixement en un llibre, sinó en la veu de l'experiència. El primer que cal entendre és que no hi ha un manual universal de reg. Cada parcel·la és un univers, amb les seves pròpies regles no escrites.

Al Pla de l'Estany, la humitat residual de l’estany et pot salvar un estiu sec; a les terres de l’Empordà, la tramuntana implacable i la sorra fan que la set sigui una constant. Fins i tot en dues finques veïnes, la història de la terra marca la diferència: si una ha estat adobada amb fems durant generacions i l'altra es va explotar fins a l'extenuació, la seva capacitat de retenir aigua serà diametralment oposada.

Per tant, oblida't dels gurus de les revistes de jardineria. A Girona, el millor consell te'l donarà el pagès més vell del teu poble, aquell que ha vist passar sequeres i inundacions, i que coneix la terra com si fos la seva pròpia pell. Ell és la memòria viva del paisatge.

Tria bé el teu camp de batalla

L'horta és la part més vulnerable de qualsevol propietat. Per això, la seva ubicació no pot ser fruit de l'atzar. L'ideal, si tens sort, és que la teva finca ja tingui un tros de terra on s'ha fet hort des de sempre. Aquestes terres, amb el temps, adquireixen una memòria de fertilitat i una capacitat gairebé màgica de conservar la humitat, a més de tenir sovint una font o un pou a prop.

Si no tens aquesta sort, hauràs de fer de pioner. El camí serà llarg i ple d'errors. Comença a poc a poc, i si la finca és gran, prova diferents zones. Una manera astuta de calibrar la generositat de la terra és plantant patates: si creixen amb vigor a principis d'estiu, és senyal que el lloc no té un problema de set.

L’art de l’estalvi

L'aigua és un bé preciós, una divisa que cada cop val més. L'estratègia del jardiner intel·ligent és regar el mínim indispensable. I això no és només una qüestió d'estalvi econòmic; és una qüestió de supervivència. A les comarques gironines, on l’aigua del Ter i del Llémena és cada cop més disputada, aquest principi es converteix en una màxima innegociable.

La tala d'arbres, l'enderroc de marges, l'eixamplament de camps i l’ús excessiu de fertilitzants han convertit la pluja en un recurs efímer que llisca per la terra sense penetrar-la. El resultat és un nivell freàtic més baix, un fet que fa que moltes fonts i pous de tota la vida s'hagin assecat. La situació es torna crítica quan les comunitats de regants han de posar límits o, pitjor encara, quan el somni d'un estiu ple de tomàquets i cogombres es troba amb una prohibició de reg.

El compendi del bon jardiner: consells per a la supervivència

Hi ha tàctiques de guerrilla que et poden donar avantatge en la lluita contra la set de la terra:

• Tria els teus soldats: Alguns conreus són uns guerrers més resistents que d'altres. Les faves, els pèsols i les cebes, per exemple, es planten a la tardor o a l'hivern, arrelen amb força abans de la calor i sobreviuen amb l'aigua de la pluja. Passa el mateix amb les pastanagues, les xicoires o les xirivies, que fan arrels profundes buscant l’aigua a les profunditats. No els perdis de vista. Deixa els cultius més exigents com els enciams, cogombres, carabassons o tomàquets per a terrenys amb un bon reg de suport.

• Sembra directa: Quan sembres directament, les plàntules no tenen més remei que buscar l'aigua per elles mateixes des del primer moment, forçant les seves arrels a créixer en profunditat. D'aquesta manera, són molt més autònomes i necessiten menys reg.

• El moment precís: El bon jardiner no renega de l'aigua; simplement l'aprofita. Si pots plantar o trasplantar després d'un dia de pluja, fes-ho. Aquest simple gest farà que les arrels s’adaptin millor i creixin amb més força que si ho fessis en un dia de sol implacable, per més que reguis després.

• Netedat, un bon aliat: Una mata d'herbes adventícies (males herbes) és una competidora ferotge. Són més dures que les teves plantes i sempre guanyaran la batalla per l'aigua. Treure les herbes és de vegades més important que regar. Si regues un camp ple d'herbes, l'únic que faràs serà alimentar l'enemic.

• La manta protectora: Un bon encoixinat, o mull, redueix l’evaporació del sòl. Pot ser de palla, de fulles, de compost... l’important és que la terra no quedi exposada al sol. Això sí, ves amb compte amb els llimacs, que hi viuen com a casa seva. Una alternativa és la "falsa" manta de pols que pots crear cavant lleugerament la superfície de la terra.

• El tresor sota els peus: Una terra rica en matèria orgànica, plena d'insectes, cucs i microorganismes, és una terra viva. Absorbeix i reté l'aigua com una esponja i les arrels de les teves plantes poden penetrar amb facilitat en la seva recerca de líquid. Per això, el millor que pots fer per al teu hort és produir tant compost com puguis i incorporar-lo generosament a la terra. Al final, no és l'aigua el que et farà prosperar, sinó la salut del sòl.

Però no et refiïs de res, la terra de Girona, tot i la seva bellesa, és una terra d'incerteses. La set és una amenaça silenciosa, sempre a l'aguait.