Biodiversitat

La gran il·lusió de la biodiversitat: compartir.

En els darrers temps, hem assistit a una onada de retòrica buida, gairebé una moda insípida, on qualsevol nova iniciativa —des d'una explotació agrària industrial fins a un complex urbanístic o l'última quincalla tecnològica— es ven com a intrínsecament bona per a la biodiversitat. Una autèntica pantomima. Davant d'aquest soroll de fons, oblidem la veritat més crua i essencial: la biodiversitat no és un eslògan, sinó un pacte ancestral. És, ni més ni menys, que la llei inviolable de compartir.

L'egoisme del latifundi: la fallida agrícola.

El cor del problema batega al ritme d'una fórmula econòmica implacable: la de l'agricultura comercial. Aquest model no fomenta el repartiment, sinó l'acaparament, l'egoisme productiu elevat a la categoria d'imperatiu moral. El seu dogma és clar: a més collita, més benefici; a més benefici, més seguretat. Una lògica de mercat que, durant segles, ha dibuixat un paisatge d'una uniformitat desoladora: camps que creixen fins a l'horitzó, amputació sistemàtica d'arbres, ramats intensius com a màquines de producció, i una dependència voraç de tractors faraònics, fertilitzants químics i pesticides.

Quan observem un monocultiu cerealista de desenes d'hectàrees, esterilitzat, desherbat i collit amb la precisió obsessiva de qui no vol deixar ni un sol gra per al "veí", el missatge és clar: no hi ha repartiment. Aquesta avarícia espacial, replicada a escala regional i nacional, no pot tenir cap altra conseqüència que el que ja vivim: el col·lapse catastròfic de les poblacions d'espècies salvatges i la pèrdua accelerada del capital natural del planeta.

El parany de la reforestació ('Rewilding'): La deixadesa d'un altre.

Davant el desastre, sorgeix tímidament una idea que, si bé té la força d'una epopeia, amaga la seva pròpia trampa: el concepte de reforestació o 'rewilding'. La proposta consisteix a segregar grans extensions de terra, alliberant-les de la pressió agrícola i urbana. Però aquí rau la seva feblesa: el concepte és perillós en la seva vaguetat. No defineix els límits de l'activitat humana, i això és un error històric, ja que totes les suposades "àrees salvatges" han estat, de fet, modulades per la presència i les pràctiques tradicionals dels seus habitants.

Pitjor encara, el 'rewilding' ens convida a una doble moral hipòcrita. D'una banda, mantenim amb un fanatisme insostenible el nostre sistema extractiu: producció alimentària, mineria, extracció fòssil, carreteres i tala. De l'altra, deleguem en l'Estat, amb una ingenuïtat gairebé criminal, la responsabilitat de segregar uns quants parcs temàtics naturals. Confiem que els governs, responsables del desastre, seran els salvadors que preservaran prou porcions de món "intactes" perquè la natura respiri. Aquesta simple confiança és una covardia intel·lectual. Hem de ser capaços d'una visió més profunda i menys delegada.

La revolució de l'hort de subsistència: el nou pacte.

La veritable ruptura ideològica i pràctica resideix en el concepte de l'hort de subsistència. Aquí, l'individu, la família o el col·lectiu reverteixen la lògica comercial. L'objectiu no és el màxim benefici, sinó la satisfacció de necessitats vitals (aliment, llenya, roba, materials) a partir d'una parcel·la, mentre s'hi exerceix la virtut fonamental: el compartir conscient. Es reconeix que la terra no és una propietat exclusiva, sinó un ecosistema compartit amb una àmplia gamma de plantes i animals que tenen un dret existencial tan legítim com el nostre.

Quan l'home s'allibera del jou de la pressió comercial, el seu intel·lecte és capaç d'assolir una veritat simple i alliberadora: quan n'hi ha prou, n'hi ha prou. La terra és capaç de donar no només per a la nostra taula, sinó també per a la subsistència d'una miríada d'altres éssers. Això implica, sí, un petit canvi en la nostra perspectiva de l'esforç: potser haurem de sembrar el doble, assumint que els ratolins es menjaran la meitat de les patates o els ocells una part del gra. Però aquest presumpte "sacrifici" no és cap pèrdua; és una inversió en un cicle virtuós. El que els animals consumeixen torna al sòl com a fertilitzant orgànic. Amb el temps, l'augment de preses atrau els depredadors, i les poblacions s'estabilitzen per si mateixes. En permetre l'existència de gramínies, flors silvestres i arbres diversos, es construeix un entramat d'hàbitats que acullen insectes, rèptils i ocells, reforçant la complexitat de l'ecosistema.

Aquest model no és només una opció ambiental; és una fórmula de sobirania econòmica, ja que la terra dona collites any rere any sense la necessitat d'aportacions externes ni de productes derivats de combustibles fòssils. És el camí genuí cap a la biodiversitat. I, potser el més important, és un acte de salut mental i emocional: el plaer d'un menjar digne es complementa amb el privilegi d'escoltar el cant dels ocells a la porta, veure la bellesa de la flor silvestre i contemplar la laboriosa existència de la fauna. Tot plegat, la recompensa d'haver estat simplement disposat a compartir un tros de terra amb la resta de la natura.