Visiteu la nostra botiga
Aquesta tardor a la Vall de Llémena, les meves mans tornaran a embrutar-se de terra. Però no una terra qualsevol, sinó la que ha vist segles de vida pagesa, de suor, de fam i, a vegades, de glòria. El blat de moro ja ha pujat com un exèrcit que pren posicions, però jo em centraré en un enemic més petit, més humil, i potser per això, més letal: els cereals. Sembrarem sègol, prepararem el camp per al blat d’hivern, i potser, si la sort ens somriu, collirem el fajol, que no és un cereal de pura soca, però que juga un paper tàctic similar en el nostre dia a dia.
Pot semblar una bogeria. A la gent de ciutat, i fins i tot a la majoria dels jardiners de la comarca, els sembla una pèrdua de temps, una mania excèntrica, una batalla perduda d’entrada. Però la veritat és que hi ha motius per lluitar. Per què dimonis hauríem de conrear els nostres propis cereals?
Quan entres a un supermercat, t’enfrontes a un exèrcit d’embolcalls de plàstic, de capses de colors i de productes processats. És una batalla visual, una guerra de màrqueting on la matèria primera és un secret d’estat. La gent pensa que els cereals ja no són importants, que són un aliment del passat. Però pensa-ho bé: el pa, les galetes, els pastissos, la pasta, tot és blat. L'arròs, el blat de moro, la civada… són la base de la nostra dieta. Les vaques menjaran pinso, els pollastres no pondran ous si no els alimentes amb gra, la cervesa és ordi fermentat, i l'esmorzar de la majoria de la gent surt d’una caixa de cereals. Els cereals són la columna vertebral de la nostra alimentació. El problema és que hem perdut el contacte amb la columna. No sabem d’on venen, com es conreen, ni quin preu ambiental té la seva producció.
La producció mundial de cereals és un monstre, un gegant nascut de la colonització i l’imperi. És un sistema que ha conquerit terres que un dia van ser llar de comunitats autòctones. Un sistema que utilitza satèl·lits, màquines gegants, fertilitzants químics, manipulació genètica i pesticida. I tot això arriba a qualsevol port del món, ofegant els petits productors locals.
Per això, plantar el teu propi gra no és només una qüestió de salut o de sostenibilitat. És una declaració de guerra. Una manera d’enregistrar la teva oposició a tot el sistema. Una victòria personal contra l’imperi.
Si decideixes unir-te a la causa, has de saber que l’enemic és formidable. Aquí tens algunes tàctiques per no morir en l'intent:
L’enemic et subestima: Els manuals d'agricultura moderna no et serviran de res. Estan escrits per a màquines i per a grans extensions. La saviesa ancestral, la que ens va permetre sobreviure durant mil·lennis, s’ha perdut. Els pagesos d'abans de la guerra no van deixar tractats, van deixar un silenci. La teva única arma serà el sentit comú i la prova-error. Serà una guerra de guerrilles, on cada petit experiment és una escaramussa.
L'atac petit és l’atac intel·ligent: No intentis conquerir tot el camp al primer intent. Comença amb un petit racó del teu hort. Aprèn les tècniques de sembra, de desherbar, de tallar i d’extreure el gra. És millor aprendre a matar una rata que enfrontar-te a una plaga de milions.
La paciència és una arma silenciosa: A la guerra de la Vall de Llémena, la naturalesa no es doblega a la nostra voluntat. A diferència de les grans corporacions que imposen el seu monocultiu a tot el planeta, nosaltres hem d’adaptar-nos. Treballar a mà t’obliga a ser humil, a escoltar la terra. Trigarem anys a descobrir quina varietat de blat és la més adient, quin és el millor moment per sembrar, i com preparar el terreny. Cada racó de la vall és un front diferent.
A casa nostra, no vam descobrir el sègol fins que vam patir diverses collites de blat desastroses. Només després de plantar-lo, els veïns més vells ens van dir que era el que ells recordaven veure de petits. Cada any plantem fajol, perquè diuen que és un cultiu local, però encara no hem trobat la fórmula per tenir una collita fiable.
La bona notícia és que, fins i tot quan no saps ben bé què estàs fent, sempre treus alguna cosa. I cada gra collit és una petita victòria, una sensació que estàs recuperant un art antic i oblidat, un petit tros de terreny que has pres a l’imperi. La terra és inexorable, però també és inexplicable.