El pagès de l'aixada al febrer

Podall, veremall, rostalla o falçó: Eina de supervivència (i altres merdes)

El podall. Una eina tan bàsica com la dalla i l'aixada, sense les quals els nostres avantpassats haurien hagut de menjar pedres abans de la revolució industrial. Mentre la dalla sega herba, malesa i cereals, el podall és el rei de la fusta. Verda, preferiblement. Fins a uns pocs centímetres de diàmetre, eh? No ens flipem. N'hi ha de tota mena, des de la mitja lluna (una dalla per a bruts) fins a la fulla plana (un tallant de carn per a fustes tendres), alguns amb un bec corbat que sembla fet per a esbudellar conills.

El podall: Un desconegut per la "intel·ligència".

Els llibres d'història, plens de dates i batalles, ignoren el podall. Com si la gent hagués viscut només de l'aire fins que va arribar la indústria. Els romans? Uns senyors amb sandàlies i molt soroll, però que no tenien ni idea de com tallar una branca. I els acadèmics? Millor no parlar-ne. Escriuen papers sobre l'agricultura com si fos una empresa, oblidant que abans era qüestió de sobreviure. Suposo que és més fàcil parlar de números que de suor i sang.

Però el podall és allà, esperant a l'ombra. Una eina humil, sense glòria, però que ha alimentat generacions. Els vells del poble encara recorden quan tallaven llenya amb el podall per escalfar la sopa. Ara tenen la motoserra, naturalment. Més soroll, menys esforç. Però la mateixa merda.

La tala rasa: El veritable secret de la vida.

La tala rasa. Aquesta és la mare de tots els invents. Abans pensàvem en el menjar; tanmateix, la veritable energia és el foc. Sense foc, no hi ha sopa calenta, ni llum a la nit, ni manera de defensar-se dels llops. I la tala rasa és la manera més intel·ligent de tenir llenya per sempre. Talles uns quants arbres, esperes que tornin a créixer, i llestos. Un cercle virtuós que els moderns no entenen.

Avellaner, salze, freixe... Arbres que tornen a brotar com per art de màgia. El podall és l'eina ideal per a aquesta feina. Talla, retalla, apila. I l'hivern, que sempre arriba, ja no fa tanta por.

L'hivern: Temps de podall i reflexió.

Ara tenim de tot. Motoserres, destrals, màquines que fan la feina per nosaltres. Però la veritat és que la vida no ha canviat tant. L'hivern continua sent temps de podall. Hores i hores tallant fusta, mentre penses en les teves merdes. Que si la collita, que si els impostos, que si la dona... I el podall, fidel company, et recorda que la vida és senzilla. Tallar fusta, menjar, dormir. I demà, tornar a començar.

I mentre talles, la fusta s'acumula. Una muntanya de llenya que et fa sentir poderós. Zero emissions, zero costs. Només tu, el podall i la natura. I una mica de pau, que sempre va bé. Suposo que és el que busquem tots, al cap i a la fi. Pau. I un bon podall, és clar.