Llenya: L’art de cremar el futur per no passar fred avui.

L’ésser humà té un dels rangs geogràfics més amplis del planeta. Molt abans que tinguéssim fibra òptica al refugi del Pedraforca, ja hi havia gent vivint a gairebé tots els racons de la Terra. I no és que tinguem un cos especialment resilient (qualsevol porc senglar ens guanya en una baralla a pèl), sinó que som uns mestres a l’hora de manipular l’entorn segons les nostres necessitats. I la clau de tot plegat, des de fa mil·lennis, ha estat el foc.

A les nostres latituds mediterrànies, si vols sobreviure a la humitat de Vic o a la tramuntana de l’Empordà sense convertir-te en un glaçó, necessites escalfament. A més, a Catalunya tenim la mania de cuinar; ens costa visualitzar una vida basada exclusivament en el crudiveganisme quan hi ha calçots i botifarres pel mig.

El miratge de la modernitat

Vivint en el segle XXI, ens agrada pensar que hem superat la dependència "primitiva" del foc. Quina il·lusió més entranyable. En realitat, el que hem fet és desplaçar els incendis: en lloc de tenir el foc al centre de la llar, el tenim cremant gas natural rus o petroli saudita en una central tèrmica lluny de la vista. Hem amagat el fum, però hem perdut el control del llum.

Històricament, la nostra gent no tenia dubtes: la vida depenia de la gestió del bosc. A Catalunya, això significava un coneixement profund de l'alzina, el roure i el pi. La supervivència no era una qüestió de diners, sinó d'una gestió forestal tan sofisticada que faria explotar el cap a qualsevol buròcrata de ciutat.

Permacultura real vs. el somni fòssil

Antigament, la gestió dels recursos obligava a una organització social que avui ens sembla ciència-ficció:

• Eficiència energètica de veritat: Com més gent compartia una masia, més s'aprofitava la calor de la llar de foc. Avui vivim sols en pisos de 40 m² amb la calefacció a 23 °C, queixant-nos de la factura.

• Governança local: Perquè un poble prosperés, calia decidir qui tallava què i quan. Calia que un avi plantés un roure que el seu net faria servir per fer les bigues de la casa cent anys després. Això és disseny a llarg termini, el pilar de la permacultura, no el "comprar i llençar" de l'Amazon.

En els últims segles, hem canviat la destral pel sou mensual. Ens van prometre la llibertat: "No cal que passis l'hivern fent llenya, treballa 40 hores setmanals i paga el gas". El que no ens van dir és que canviàvem la dependència del veí i del bosc (que podies veure i tocar) per la dependència d'una multinacional i geopolítiques globals que ens ignoren completament. Hem comprat "comoditat" a canvi de la nostra autonomia.

La ironia de la transició energètica

Ara ens venen la moto de la transició "fòssil-free". Plaques solars i molins (que sovint trinxen el territori que pretenen salvar). Però siguem sincers: dependre de silici xinès i tecnologia que ningú al teu poble sap reparar no és autonomia energètica. És, simplement, canviar d'amo.

Curiosament, mai ha estat tan fàcil tornar a la llenya. Fins i tot per a algú que no sap distingir un pollancre d'una alzina, una motoserra bona costa menys que tres mesos de factures elèctriques. Amb uns quants dies de feina al bosc —ben gestionat, seguint els principis de tancament de cicles de nutrients— pots tenir energia per a tot l'any.

"Tallar la teva pròpia llenya no arreglarà demà el col·lapse de les comunitats rurals, però et garanteix que, quan el sistema decideixi tossir, tu tindràs els peus calents."

Tallar fusta amb una motoserra no et converteix màgicament en un mestre de la permacultura, però és un primer pas subversiu: t'obliga a mirar el bosc, a entendre el cicle del carboni de prop i, sobretot, a recuperar un trosset de la dignitat que vam perdre quan vam oblidar com es fa una brasa.

I ben mirat, potser millor que tot continuï així. Millor tenir els xais ben controlats, tancadets al seu corral d'asfalt de la Gran Barcelona i rodalies, connectats al degoter de la xarxa elèctrica i creient que el bosc és un decorat de fons per als seus "reels". Perquè, siguem sincers: si demà tota aquesta massa urbana decidís buscar la seva "autonomia energètica" i el "retorn a la natura" de cop, no quedaria ni un bri d'herba a Catalunya. En tres caps de setmana ens haurien desertitzat el Montseny i les Guilleries, no per necessitat de supervivència, sinó per la pura pulsió atàvica d'encendre un foc descontrolat i cremar mitja alzina només per coure quatre costelles de xai i tres calçots mal fets. La permacultura requereix cervell i paciència, i vist el panorama, quasi és d'agrair que la majoria prefereixi continuar pagant la factura de la llum mentre es miren el bosc des de la barrera de l'AP-7. Ens surt més a compte que es quedin a casa que no pas que ens vinguin a "salvar" el territori a cop de brasa.

I per si de cas a algú se li acudís treure el nas per la finestra, sort en tenim dels funcionaris de torn i el seu nou joguet: l'alerta al mòbil. Ara ens avisen que ens quedem tancadets a casa cada cop que bufa una brisa marina una mica més forta del compte, no fos cas que ens donés l'aire i ens vinguessin idees estranyes. I així, tots ben mansos, ens posem a mirar els documentals del temps al final del telenotícies de TV3 —aquells on ens ensenyen fotos de núvols enviades per "bonistes" entusiasmats des de la seva terrassa de l'Eixample—. És l'entreteniment perfecte mentre esperem que ens diguin què hem de pensar avui. Heu reflexionat mai en què consisteix realment un rentat de cervell col·lectiu? Ah, no, perdoneu... que pensar és complicat, gasta massa glucosa i, al capdavall, podria donar-vos un mal de cap que no us deixaria gaudir de la pròxima sèrie en streaming.

DISCLAIMER FINAL (i absolutament necessari, no fos cas):

Atenció, estimats lectors amb pell fina i ànima de vidre! Que ningú se senti ofès, si us plau. Aquest article, amb tots els seus personatges —des del "pagès de l'aixada" fins als "bonistes de TV3" passant pels "funcionaris amb joguet nou"—, és pura ficció literària. Qualsevol semblança amb la realitat, la vostra vida, el vostre veí, la vostra sogra o la vostra parròquia de l'Eixample és, per descomptat, pura coincidència.

I ara, ja que hem parlat tant de llenya i de sostenibilitat (quina ironia!), no us oblideu de preparar la cartera! Avui potser no us ho haurem dit, però el veritable sentit de la vida moderna és el consum. Així que, per al Dia del Pare, de la Mare, de la Tieta, del Gos o del Sant que toqui, no us preocupeu: aviat podreu adquirir online la col·lecció completa d'obres fictícies del "pagès de l'aixada". Estarà disponible en tapa tova (per als que només volen "consumir contingut") i en tapa dura (per als que volen la sensació de "tenir cultura" a la prestatgeria, encara que no l'obrin mai).

Mentrestant, estem en negociacions avançades amb Flix-Net per a la primera temporada de la nostra pròxima sèrie d'èxit: "Com desplomar gallines un diumenge a la tarda: Edició Supervivents". Segur que us encantarà veure-ho des del sofà mentre esperem la pròxima alerta meteorològica. Recordeu: no penseu, consumiu! La resistència és fútil i cansa molt.

Guia de Supervivència: El català de la terra.

Aquesta secció és per a qui vulgui dominar els matisos del text sense sortir del nostre marc lingüístic.

1. Glossari de la Ironia Nostrada

Paraules clau per entendre la crítica social de l'article:

• Pulla: Una observació amb doble sentit, sovint mordaç, que busca criticar algú d'una manera enginyosa.

• Bonista: Persona que actua amb una ingenuïtat excessiva, sovint des de la comoditat de la ciutat, sense entendre la duresa de la realitat rural.

• Costellada: Trobada festiva al camp per coure carn a la brasa. En el text, s'usa per criticar l'ús superficial i perillós que fa la gent de ciutat del foc forestal.

• Xais: Metàfora per definir la gent que obeeix les ordres i les modes sense qüestionar-les, com un ramat que va al corral.

• Aixada: L'eina que simbolitza la feina de veritat a l'hort. Qui no sap què és una aixada, difícilment entendrà la permacultura.

• Aixecar butllofes: Causar polèmica o indignació. Si el text t'ha molestat, és que t'ha aixecat butllofes.

2. Apunts de Gramàtica i Estil

• L'accent del sarcasme: En català, l'entonació ho és tot. Expressions com "i prou!" o "no fos cas" serveixen per tancar un argument de manera contundent, deixant clar que no hi ha discussió possible.

• Riquesa de renecs i frases fetes: El català de pagès és directe. Hem usat expressions com "clavar el punyal" o "fer explotar el cap" per donar força visual a la crítica.

• L'ús dels pronoms per emfatitzar: "Sort en tenim". Aquest "en" ens ajuda a lligar la frase amb el que hem dit abans, donant una fluïdesa que el català administratiu o de diccionari sovint perd.

3. Píndola Socio-Cultural: El xoc entre el camp i la ciutat

Per entendre aquest text, cal conèixer la tensió històrica a Catalunya:

1. L'urbanisme de l'Eixample: La idea que la realitat es pot gestionar des d'un despatx de Barcelona, ignorant les necessitats de qui viu al bosc o al camp.

2. La "cultura del Telenotícies": La influència que tenen les previsions del temps i les campanyes institucionals en el comportament de la gent de la ciutat, que sovint es mouen segons el que dicta la pantalla.

3. La sobirania real: La permacultura no és un hobby de diumenge; a la nostra terra és el llegat dels avis que sabien que, sense bosc gestionat, no hi ha llar de foc.