Gestió de l'aigua

L'aigua torna a ser notícia a tot arreu: el continent sembla que es dirigeix cap a un dels estius més secs que es recorden (en els temps moderns) i els rius principals es troben en nivells mínims històrics. Això planteja inevitablement la qüestió de quina és la millor manera de gestionar els recursos hídrics.

A la nostra vall, sota el recer de Rocacorba i la serra de Finestres, no tenim grans serralades amb glaceres que alimentin la riera al llarg de l'any; tota la nostra aigua prové de la pluja. El patró habitual és que plogui a la tardor i a l'hivern i que el terreny quedi ben xopat; a l'estiu plou menys i la calor apreta, l'aigua s'evapora de la superfície del sòl, les plantes l'extreuen de la terra i les fonts alimenten la riera de la Llémena. Això fa que el nivell freàtic baixi i que el nivell d'aigua dels pous de les masies descendeixi a mesura que avança l'estiu. Depenent de la quantitat de pluja que deixin les llevantades de la tardor, els pous arriben al seu nivell més baix entre el setembre i el novembre, i després es tornen a omplir.

Abans s'assumia que aquest era un procés ancestral que l'ésser humà no podia alterar, però s'ha demostrat que no és així. A partir de la segona meitat del segle passat, es va implementar un programa de modernització agrícola; un dels seus aspectes va ser la mecanització, i això va implicar enderrocar marges de pedra seca, feixes i tanques vegetals per tal que els tractors poguessin treballar de manera més eficient. Una conseqüència imprevista va ser que l'aigua de la pluja ara corre massa de pressa turó avall cap a la riera sense xopar la terra, i molts dels pous antics de les masies, dels quals depenia la gent, es van assecar. Com a resposta, es van canalitzar trams i fer rescloses per emmagatzemar l'aigua i es va connectar la gent a la xarxa d'aigua potable municipal.

Això va fer que la gent hagués de pagar per un recurs que a la vall sempre havia estat gratuït i comú. També va permetre que grans explotacions i empreses consumissin més aigua de la disponible al seu entorn immediat; així es va expandir la ramaderia intensiva i la regió es va omplir de grans instal·lacions ramaderes. Els residus de les granges de porcs i aviram van anar a parar als aqüífers i als rius, afectant significativament l'ecosistema fluvial i la qualitat de l'aigua. Mentrestant, les zones de capçalera i entorns protegits estan sotmesos a un estricte control ambiental; els pagesos d'allà han d'estar registrats com a ecològics i no poden utilitzar certs fertilitzants, la qual cosa en certa manera pot ser una millora, però continua fent l'efecte que l'aigua de la resta del camp ja no és apta per beure com abans.

A més a més, assistim al lucre de multinacionals que embotellen aigua venent-nos una il·lusió de "saviesa natural" i respecte per la natura, quan en realitat la seva activitat principal és fabricar i vendre plàstic d'un sol ús mentre eixuguen aqüífers locals per obtenir beneficis privats. Aquestes empreses que es lucren privatitzant un bé públic sota una façana ecològica s'haurien de prohibir directament.

Aquest fenomen exemplifica perfectament la tragèdia dels béns comuns: quan un recurs vital compartit és explotat sense límits ni responsabilitat comunitària per part d'uns quants actors privats, la cobdícia individual acaba destruint el recurs del qual depèn tota la col·lectivitat.

Havent viscut a la Vall de la Llémena durant més de trenta anys, soc conscient de part de la història de com s'han gestionat els recursos hídrics aquí al llarg dels anys i de les seves conseqüències. En altres parts del món, la història haurà estat diferent. La gent que viu riu avall sempre ha estat condicionada per les activitats dels qui viuen riu amunt, i molts veïnats només han estat habitables gràcies a un sistema complex de recs, rescloses i canals que requereixen un alt grau de cooperació comunitària. Tanmateix, a jutjar pel que es llegeix a les notícies, hi ha hagut problemes associats a la gestió de l'aigua, comparables als de la nostra vall, a moltes altres parts del món.

Tenint en compte que, en molts casos, aquests problemes es tornen aguts i que el canvi climàtic sembla agreujar tant les sequeres com les llevantades torrencials, la temptació serà probablement intentar trobar solucions mitjançant més tecnologia i un control més centralitzat des de les grans administracions.

Una alternativa seria intentar entendre per què han anat tan malament tantes coses des d'un bon principi. Almenys una part del problema es deu al fet que la responsabilitat de la gestió de l'aigua s'ha tret als individus i a les comunitats locals per posar-la en mans de grans institucions. Quan has de compartir el pou de la mina o la font del veïnat amb la resta de veïns del poble, heu de pactar entre tots un sistema per saber quanta aigua pot fer servir cadascú i evitar així caure en la tragèdia dels béns comuns. Quan l'aigua t'arriba a casa per una canonada per la qual et cobren la factura, dones per fet que hi ha experts en gestió hídrica encarregats de tot el procés i que la teva responsabilitat es redueix a pagar el rebut i a obeir el ban municipal de restriccions quan ve un any sec.

Si més gent visqués al camp, a les masies i als pobles de la vall, conreés els seus aliments i gestionés els boscos, les feixes i els marges, també podria cuidar millor l'aigua: en preservaria la qualitat i n'adaptaria el consum a la quantitat que realment raja de la nostra terra.